Les metàfores entrant per la Diagonal

Segurament, tot va començar el dia que a una façana tacada de pintura li vam dir “atac”. La banalització de la violència en els mitjans de comunicació ve de lluny i és la que ens ha portat a l’estat actual, en què drets bàsics com els de manifestació es confonen amb “actes violents”, rebaixant a nivells insostenibles les llibertats civils i creant una perversa síndrome d’Estocolm entre els ciutadans que voldrien exercir el seu dret a la protesta però s’autocensuren per por al titular periodístic (i al possible atestat policial) amb què se’ls acusarà l’endemà.

En els anys del “No a la Guerra” vaig redactar la meva primera notícia sobre una seu d’un partit empastifada de pintura, a l’edició del Maresme d’El Punt. “Uns brètols fan pintades a la seu del PP a Mataró”, vam titular. Més tard, va rebre la seu d’ERC a la mateixa ciutat. I la façana de l’Ajuntament socialista. També les vam titular amb “bretolada”. Vaig pensar que potser no era la paraula més precisa, ja que brètol no explicava del tot la càrrega política d’aquestes accions. Però almenys deixava la violència en el seu lloc. A ningú se li hagués acudit llavors posar-hi el substantiu “atac”. Feia poc que ETA havia assassinat d’un tret un regidor del PP a Sant Adrià de Besòs. Allò sí que era violència. Equiparar unes traces de pintura en una façana amb un atac terrorista mortal hagués estat llavors una banalització terrible de la veritable violència, i del dany i el dolor causats. En canvi, avui, unes pintades amb què ningú pren mal es titulen amb “atac a la seu de…” i convertim un fet que des del meu de vista és reprovable (les pintades són un lleu dany material, solen contenir insults i, sobretot, escrites en la seu de l’adversari polític són portadores implícites d’una cert nivell d’intimidació verbal) en violent, quan no ho és gens, entesa la violència com l’ús de la força i la coerció física contra algú, que és com l’hauríem d’entendre segons el diccionari i el sentit comú. Atacar, segons el DIEC, és “donar la primera escomesa a un enemic o a un adversari”, essent l’escomesa l’acció de “venir abrivadament, hostilment, damunt d’algú”. De debò que una pintada és un “atac”? O hem portat massa lluny les metàfores en els titulars informatius?

L’ús del llenguatge de la violència en els titulars periodístics no és, evidentment, neutral. En molts diaris, els sindicats no “anuncien” una vaga, sinó que “amenacen” amb fer vaga. De sobte, un dret reconegut en totes les democràcies del món, com és el dret de vaga, deixa de ser un dret i es converteix en una amenaça. Tornem al diccionari: “Amenaçar: donar a entendre a algú la intenció de fer-li mal”. Els sindicats ens volen fer mal? Per què ho hauríem de consentir? Què s’han cregut? Enviem-los la policia! Igual passa amb les manifestacions, sobretot quan tenen una càrrega ideològica que defensa una ruptura o canvis profunds del règim. Envoltar de manifestants pacífics el Congrés espanyol es va convertir en un “asedio” (setge), com també va ser segons molts titulars un setge el del Parlament català o el que fan els activistes de la PAH en algunes oficines bancàries. Setge, segons el DIEC: “Fet d’encerclar una ciutat, una fortalesa, etc., per combatre-la i emparar-se’n”. Un altre cop el llenguatge bèl·lic, la semàntica periodística de la violència, per a uns fets que no van registrar per part dels manifestants cap combat violent ni cap intenció de conquesta per la força.

El procés sobiranista català també ha estat des del principi empastifat de semàntica violenta en els titulars dels diaris i les televisions de l’Estat. Ja al 2012 era un “desafiament sobiranista”. Desafiar: “Provocar a un combat, a una lluita, a una competició”. No és, segurament, la manera més objectiva i democràtica d’explicar el projecte polític pacífic d’una part important de la societat catalana. La intenció de tacar-la de violència ha estat un objectiu de l’Estat i els seus aparells mediàtics des del primer dia, quan tot eren visites al Congrés per demanar permís i manifestacions festives on no es trencava ni una paperera. Un projecte polític se l’ha d’entomar políticament. En canvi, una amenaça sobiranista, un órdago nacionalista, una deriva (“desplaçament incontrolat provocat pel vent o pels corrents”) independentista, no són projectes polítics sinó una provocació al combat i un desviament irracional contra el qual, lògicament, només hi cap una resposta repressiva que hi torni a posar ordre i que faci pagar als responsables el dany provocat.

L'entrada Les metàfores entrant per la Diagonal ha aparegut primer a Media.cat - Observatori crític dels mitjans.